La sociabilitat organitzada
El Casal de Vila-rodona és de fet la continuïtat renovada del model de les seccions recreatives de les societats i els sindicats agrícoles
JOSEP SANTESMASES I OLLÉ.
La commemoració del quaranta aniversari del Casal de Vila-rodona m’ha suscitat unes reflexions a l’entorn d’uns determinats models associatius propicis a generar una rica i extraordinària sociabilitat. Sóc del parer que no tot l’associacionisme es pot posar en el mateix sac; tot és respectable, la major part porta implícits uns valors innegables, però cal matisar molt. No és el mateix una associació que tingui com a objectiu la promoció dels interessos, les aficions, o els capricis específics i determinats d’un conjunt de persones: per exemple, uns col·leccionistes d’una cosa concreta, uns practicants d’un esport en el qual fins i tot no es preveu la figura de l’espectador, un grup de joves que s’associa per passar-s’ho bé, que la que va dirigida a la major part de la població de l’entorn immediat, la que té uns espais físics oberts i plurifuncionals, la que genera nombroses, plurals i diversificades activitats i presta múltiples serveis, la que crea sociabilitat sense cap condicionant previ, relacionant tota mena de gent, fins i tot els nous emigrants.
El Casal de Vila-rodona és de fet la continuïtat renovada del model de les seccions recreatives de les societats i els sindicats agrícoles. Model que des de finals del segle XIX agafa formes diverses segons les característiques de les societats locals, segons la seva particularitat social i econòmica. En el món vitivinícola està vinculat al cooperativisme agrari; en poblacions i comarques més industrials, al cooperativisme de consum; en alguns indrets, a les corals, orfeons o bandes; en d’altres, als casinos que podien ser dels menestrals o dels amos i els propietaris, etc. En molts llocs creixien duplicats en funció de les ideologies. Un model de necessitats similars, amb orígens i protagonistes diferenciats, que aglutinava parts importants dels serveis i les activitats sociorecreatives de la major part de les poblacions. Els processos posteriors a la guerra civil van ser complicats, demolidors en alguns casos si la ideologia es distingia per caure de mal ull al règim.
Una part dels espais socials, del patrimoni dels edificis, al cap dels anys, ha anat a parar als ajuntaments, seguint passes recargolades. Uns hi han fet cap per la inanició, per l’extinció de l’entitat propietària. D’altres, però, van passar per la confiscació del patrimoni deixant-lo en mans de Falange i organismes entroncats. A hores d’ara, alguns d’ells continuen prestant serveis i funcions similars, socials, culturals, etc. des de la titularitat municipal. Tanmateix entre la prestació de serveis i l’organització d’activitats, segurament molt ben programats pels tècnics municipals, o la creació d’un teixit associatiu, amb responsabilitats i capacitat de gestió, hi ha una diferenciació molt gran, que sovint es nota només en passar la porta, que s’estableix entre la fredor administrativa i l’esperit i l’ànima associativa.
El repte del futur no és com pensaven algunes persones engolir-ho tot en l’estructura municipal, sinó fer possible el manteniment del ric teixit associatiu engendrat i administrat amb tota garantia per la mateixa societat civil. Tot i que queda molt camí per endavant tinc la sensació que cada vegada més les diferents administracions, tinguin el color polític que tinguin, van entenent que el més rendible, el més raonable, el més fructífer és apostar per una sociabilitat organitzada a la qual cal aportar recursos i legislació.
